A l’època medieval i moderna, la majoria de pescadors catalans anaven a pescar tonyines amb ormeigs modestos, l’ús dels quals es podia fàcilment compaginar amb altres tècniques de pesca i tasques rurals. Per exemple, s’usaven molt els palangres i els curricans, ginys senzills i accessibles a un pescador mitjà.
Si parlem d’ormeigs de xarxa, la tonaira fou un dels més habituals en aquest afer. Era una xarxa derivant d’un 500 metres de llarg i fabricades amb fil de cànem prim. Es calava a flor d’aigua, perpendicularment a la costa durant la nit, lligada per un extrem al bot de pesca i per l’altre a terra, tot deixant-la lliurement a la deriva. L’espècie objectiu de la pesquera eren les tonyines de 15 a 40 kg, que quedaven emmallades en topar-hi durant el seu viatge migratori. Com que no hi havia un únic estàndard i s’assembla molt a altres xarxes de pesca – dedicades o no a la tonyina -, arreu es troben noms diferents per identificar aquest art. Per exemple, Sáñez l’anomena “media cazonera”; a Mallorca, aquesta xarxa rebia el nom genèric de “almadrava”, Beningo Rodríguez l’anomenava “almadravilla flotante” i a la Provença i el Llenguadoc es coneixia com a “courantille”, pertanyent a la família de les “thonnaires.”[1]
El seu ús en aigües del Principat es remunta a inicis de l’etapa medieval. La primera referència concreta data d’inicis del segle XV: el 1410, els pescadors de Roses posaren en comú amb l’abat del monestir de Santa Maria el primer reglament conegut per pescar amb la “tonayre”.[2] Aleshores aquella era una innovació procedent de França recentment introduïda en aigües de Roses – a Marsella feia anys que ja s’hi pescava i la Prod’hummie local la va regular el 1431. En pocs anys, es difongué per tota la costa catalana. En arribar a Tarragona el 1412, la tonaire va ser ràpidament prohibida per ser considerat un ormeig molt perjudicial per a la indústria local, i a Barcelona es declarava lliure el seu ús només a partir de 1430.[3]
Representació d’una tonaira calada. El revol final desorienta la tonyina mentre intenta fugir del parany, i quina finalment atrapada a la xarxa. Font: Nadal i Fortià, 1990
Als inventaris post-mortem dels segles XVII i XVIII apareixen referides amb freqüència, a Llançà, A la Selva de Mar, a Sant Feliu de Guíxols o a Tossa. En Rafael Pou, pescador de la Selva de Mar, en tenia una en el moment de morir, “molt vella, sens llahut.”[4] A Llançà, en el marc d’un dels molts conflictes amb La Selva, la universitat obligava a tots els seus pescadors a “que los que·s trobaran en dita vila o terme que tingan tonairas de anar a pescar ab las tonairas en las calas aont se aconstuma de poder anar a pascar en lo terma de la Selva y los qui no voldran dits pescadors de barcha de bolitg y tant matex pescadors de tonairas que no voldran saguir lo ioch y las revas que li tocharan que sia expelit de la pesquera”.[5] I el 1786 la 4a revista d’inspecció de Matrícula definia l’ormeig com “armanza nueva para atun con que van a pescar a las costas meridionales de Francia; son de grande utilidad y de ningun perjuicio.”[6]
Segons el document de Roses abans citat, la tonaria era un ormeig que emprava dos pescadors formant una petita companyia: “que castuna tonayre demanant bol o calar aga haver laut ab dos homens o ab un hom e ab hun fadrin”. Era una pesquera individual, i el pescador amb el seu llagut podia pescar allà on li plagués, segons es desprèn d’alguns testimonis. A Llançà, les tonaires foranes també havien de pagar el vintè establert el 1628 a la vila: “si vindran tonayres de defora las dites tonayres que tocaran del vinté sien de l·obra feta la conclosió”.[7]
No obstant, en el maiteix reglament es reconeixen les traces d’un tipus de pesquera d’organització comunal que utilitza les tonaires per posar en pràctica un sistema de captura coordinat entre tots els pescadors. És una altra possible adopció tècnica originària de les costes rosselloneses i provençals, importada junt amb la pròpia xarxa. Cada unitat de pesca aportava les seves unitats de tonaires per crear una gran trampa, anomenada “cinta”, amb la que es pescaven tonyines i bonítols a mar obert. Per Lecépède “…On donne le nom de thonnaire ou tonnaire à une enceinte de filets que l’on forme promptement dans la mer pour arrêter les thons au moment de leur passage”[8]. La pesquera era col·lectiva i els guanys es repartien entre els participants:
Item que tota tonaiyra qui sia en cinta aga aver part del gony daquella ço es a·ssebre tonayira de CC maiyles aya aver lo quart mes que·aquella qui en la dita cinta sia de CL mayles e·que aquella de CL mayles prengua per una tonayire e·miya d·aquella de C mayles qui en la dita cinta sia. Es entes empero que castuna tonaiyre aya aver C passes de armat o mes e que de X brasses ni de X mayles mes o menys no puxa esse feta questio en naguna tonayra.[9]
A la cinta, cada barca participava amb 3 peces, una tripulació de 4 homes i el patró. Identificades les tonyines pel vigia apostat a la torre o lloc elevat, les embarcacions més ràpides calaven les xarxes per tallar el pas de les tonyines i dirigir-les a un lloc adequat, mentre la resta en calava des de la costa formant un gran parc o estança, on el peixos eren capturats amb arpó i garfis. La cinta ocupava un immens espai de pesca, fins al punt que dins la cinta es podien calar altres arts. La cinta de Cotlliure, anomenada genèricament almadrava, era capaç de pescar, segons Braudillart, més de 16.000 tonyines entre juny i setembre. A la Provença va ser també molt usuals.[10]
Segons Hocquet, la cinta original s’anà transformant progressivament en un sistema de tir, similar a la xàvega de platja. En aquest direcció és molt possible que derivés en el que Sáñez anomenà “Art de les tonyines”, una xarxa similar a la xàvega però amb un cóp més reforçat, de 90 braces de llarg i més petit que el sedal que s’utilitzava a l’almadrava de vista i tir. Un sistema de parada impedia el pas dels peixos, i els pescadors recobraven l’art tot atrapant al cóp les tonyines desorientades. El peix es repartia a raó d’un terç pels patrons d’art i la resta a repartir entre “la gente que concurre al trabajo de la misma pesquera.”[11] A Roses, era una pesquera regulada per mitjà d’unes ordenances. A través d’ella “y de las otras que ban a la Loza para la pesquera de los atunes y otros pescados mayores”, a l’alçada del 1800 les tonaires es concentrava al calador de la Llosa, l’ordre del qual es sortejava “per redolins” a casa del comandant de Marina entre els 18 arts que hi pescaven. “…quien no asistirà a resentir y tirar la sinta en tierra perderà el tercio hasta volver el turno en que habrá faltado” resava un dels articles del reglament.[12]
[1] Sáñez Reguant descriu en el seu diccionari un segon art totalment diferent però al que anomena també “tonaire” – a Mallorca, en canvi, en diuen “almadravilla” –, en forma d’una xarxa en forma de U estacada per un dels seus costats a terra ferma. A l’altre costat, quatre llaguts aguarden l’avís per, un cop entrades les tonyines, tancar la xarxa per l’extrem que estava obert. Un altre llagut col·locat a l’extrem tancat de la U hissa les tonyines a bord.
[2] AHG. Fons notarial. Roses, [unitat sense inventariar], 1400
[3] Recasens Comes, J.M. “Notícies sobre la pesca…” El 1401 s’introduïren les tonaires, i els pescadors de palangre i xàvega opinaren que causaven un “gran dany”. L’any 1412 el govern municipal prohibí la pesca amb tonaires dins el terme de la ciutat a petició dels altres pescadors, però el 1414 es tornar a permetre a canvi que portessin els peix a la peixateria municipal. El litigi no s’acabà i es tornà a demanar la seva prohibició, “si no si proveeix se hauran a jaquir de pescar o mudarse en altra part”. Finalment el 26 d’abril de 1426 es convocaren tots els interessats, xaveguers, palangrers i tonairers i es firmaren unes “bones ordinacions”.
[4] AHG. Notarial. Llançà, 102. 8 abril 1695.
[5] AHCF. Actes del consell de la Universitat de Llançà. 1667, agost, 21
[6] AMDAB. Matrículas. Generalidades. Leg. 1873.
[7] AHCF. Actes del consell de la Universitat de Llançà. 1628, juliol, 16
[8] Étiene, B. G. Oeuvres du comte de Lacépède. Paris: Dumenil, 1836, vol. 2, p. 234
[9] AHG. Fons notarial. Roses. Unitat sense inventariar. 1410
[10] Per a una descripció de la pesquera de la tonyina a Cotlliure al 1791 Marchant, E. Voyage autour du monde, pendant les années 1790, 1791 et 1792. Paris: La República, 1798, vol .2, p. 388-389. Hocquet, Jean-Claude. “Poison du riche…”. Baudrillart, Jacques-Joseph. Traité général des eaux…, vol. 4, p. 533-534
[11] Sáñez Reguant, A. Diccionario Histórico…, p. 238-239
[12] ACF. Fons notarial. Castelló d’Empuries, 148. 1800, juny, 30. Sañez apunta a la veu “art de revallar” que aquest es sortejava a totes les cales de Roses “a excepcion de Llosa y Pallosa (por no interrumpir en ambos sitios la pesquera de atunes)…”, vol. I, p. 239
Remendant les peces 