Els pescadors captius de Cadaqués i la mala sort de la vídua Llorença

Pescadors a les cales de Cadaqués

Al segle XVI i XVII, pescar era un ofici molt arriscat a causa de la pirateria i el corsarisme regnants a la Mediterrània Occidental. Milers de pescadors van ser segrestats i esclavitzats al nord d’Àfrica. El segrest de cristians era un lucratiu negoci per a les flotes barbaresques, que els venien als mercats d’esclaus. Molts morien allà, altres es convertien a l’Islam, i una minoria era redimits i podien tornar a casa. Els frares de la Mercè s’encarregaven de gestionar les redempcions, recollir els diners de la família, pagar els rescats i acompanyar els alliberats de nou casa.

De la quantitat al valor. L’evolució de la pesquera de la gamba de Palamós

Gamba de Palamós (Aristeus antennatus). Museu de la Pesca.

La gamba vermella de Palamós és un dels productes gastronòmics més reconeguts de la cuina internacional. Avui és servida als millors restaurants del món, un símbol de qualitat i excel·lència. L’any 2014 la flota d’arrossegament de Palamós va capturar 94.000 Kg de gamba per valor de 3.1 milions €. És el principal recurs per a la Confraria de Pescadors de Palamós, ja que representa entre el 30 i 40% de tota la seva facturació.

Violència extrema en la defensa dels territoris de pesca. Un cas del segle XVII al Cap de Creus

Pescadors xorrant un bolig a Cadaqués

Ja hem parlat algun cop que en el món de la pesca el conflicte i la violència són fenòmens habituals. S’enquadren dins dels mecanismes de defensa del territori de pesca d’una comunitat quan aquest és envaït per membres que no tenen dret a pescar-hi. La gestió comunal de territori implica aquesta mesura, sobretot quan els costos de la defensa són menors que els beneficis que atorga explotar-los en exclusiva, com bé han explicar Elionor Ostrom o James Acheson.

La pesca de la tonyina amb tonaira a la Catalunya medieval

A l’època medieval i moderna, la majoria de pescadors catalans anaven a pescar tonyines amb ormeigs modestos, l’ús dels quals es podia fàcilment compaginar amb altres tècniques de pesca i tasques rurals. Per exemple, s’usaven molt els palangres i els curricans, ginys senzills i accessibles a un pescador mitjà.

Si parlem d’ormeigs de xarxa, la tonaira fou un dels més habituals en aquest afer. Era una xarxa derivant d’un 500 metres de llarg i fabricades amb fil de cànem prim. Es calava a flor d’aigua, perpendicularment a la costa durant la nit, lligada per un extrem al bot de pesca i per l’altre a terra, tot deixant-la lliurement a la deriva. L’espècie objectiu de la pesquera eren les tonyines de 15 a 40 kg, que quedaven emmallades en topar-hi durant el seu viatge migratori. Com que no hi havia un únic estàndard i s’assembla molt a altres xarxes de pesca – dedicades o no a la tonyina -, arreu es troben noms diferents per identificar aquest art. Per exemple, Sáñez l’anomena “media cazonera”; a Mallorca, aquesta xarxa rebia el nom genèric de “almadrava”, Beningo Rodríguez l’anomenava “almadravilla flotante” i a la Provença i el Llenguadoc es coneixia com a “courantille”, pertanyent a la família de les “thonnaires.”^[1]

L’escena de l’almadrava a “Calendau”, l’obra de Frederic Mistral.

Port Miou, a Cassis

Al poema “Calendau”, de l’autor en llengua occitana Frederic Mistral, hom té el gust de llegir, traduït al català per Josep Roca i Roca, una escena d’una llevada de tonyines amb almadrava. Per la seva significació per a la història d’aquesta pesquera, hem volgut reproduir-ne alguns fragments.

El peix de l’obra, un impost sobre la pesca marítima per finançar les parròquies rurals

Església i campanar de Cadaqués

La documentació sobre la recaptació del delme del peix al litoral català és una font important per conèixer la història del sector pesquer medieval i modern. El delme del peix era un impost destinant teòricament al manteniment del clergat i el culte a les parròquies de mar, corresponent a una desena part de la producció pesquera. Amb tot, des dels seus mateixos orígens a l’Alta Edat Mitjana, tota mena de prínceps, comtes, abats i membres de la noblesa local s’anaren apropiant progressivament d’aquests impost, deixant moltes parròquies sense aquesta font de finançament. 

En ell, obre, sia i aguanta

Mostra de fitores. Museu de la Pesca.

La pesca de la fitora és un dels oficis més antics de la Costa Brava que requeria una enorme destresa per part del pescador. La fitora és un ormeig tradicional molt senzill, compost per una forca de ferro de tres, cinc o més dents unida a una llarga asta o pal. La pesca es duia a terme ran de costa, a peu pel roquisser o a bord d’un petit bot. Es pescaven peixos grossos que nedaven pels recs, entre les roques, de molt valor, com el llobarro o la oblada.

Peix reial de tall: una raresa transformada en privilegi

Pieter Brueghel. El peix gros es menja el petit. (1556)

Existí a Catalunya un segon tipus de renda haliètica associada al mode de producció freudal, anomenat “peix reial de tall” o “peix senyoriu”, que consistia en l’abastament directe de la taula del senyor amb productes d’origen marí. En concret, s’obligava al pescador a donar part o la totalitat – segons el lloc – de determinats peixos que ostentaven un valor simbòlic superior en la societat de l’època. Per la seva exclusivitat, exiquisidesa, refinament o raresa el seu consum quedava restringit al reduït grup social de la noblesa: “La excepció fa la raresa i la raresa engendra el privilegi”.[1]

Els tenyidors, espais de socialització de la comunitat pesquera

Interior del tenyidor de Sa Perola, reconvertit en oficina de turisme

Sempre he pensat que caldria fer algun estudi sobre els espais socials que representaven els tenyidors comunals. Més enllà de tenyir-hi les xarxes,  els tenyidors eren punts neuràlgics dels barris mariners. En perdre la seva funcionalitat original, molts es van abandonar i han acabat per desaparèixer, fins i tot físicament, però no per això cal desmerèixer tot el coneixement que aquest patrimoni arquitectònic aporta sobre la gent de mar.

“Anar al petardo”: la pesca amb dinamita a la Costa Brava

Explosió d’un petard. Museu de la Pesca. Documare

Els pescadors més vells de la Costa Brava encara recorden com  durant tota la primera meitat de segle XX es va pescar amb explosius. La pesca amb dinamita, o “anar al petard” com es coneixia popularment, va ser un dels mètodes més salvatges emprats per a matar peix que es recorden. Causà rebuig i indignació general, però també van ser molts els que ho practicaren. Es va eradicar del nostre litoral ja fa molts anys, no sense abans causar estralls en els ecosistemes més propers a la costa i alguns drames personals.