Pescadors xorrant un bolig a Cadaqués
Ja hem parlat algun cop que en el món de la pesca el conflicte i la violència són fenòmens habituals. S’enquadren dins dels mecanismes de defensa del territori de pesca d’una comunitat quan aquest és envaït per membres que no tenen dret a pescar-hi. La gestió comunal de territori implica aquesta mesura, sobretot quan els costos de la defensa són menors que els beneficis que atorga explotar-los en exclusiva, com bé han explicar Elionor Ostrom o James Acheson.
Això, al Cap de Creus va tenir una gran importància durant els segles XVII i XVIII. Els pescadors defensaven les cales on pescaven a l’encesa de l’entrada de pescadors dels pobles veïns, que s’hi veien amb la legitimitat també de poder-hi pescar, de forma legal o per la força.
La zona propera a Cala Tabellera era una molt bona zona de pesca de sardina i anxova. Port de la Selva, Llançà i Cadaqués gaudien de drets per poder-hi anar a pescar. Però la convivència no era senzilla, perquè l’ordre de pescar a les cales, quan hi havia moltes embarcacions, generava moltes disputes, que sovint acabaven amb baralles. Una d’elles va tenir un tràgic final. El 1683 Per Joan Pagès, pescador de Llançà, va ser assassinat.
Pere Joan va rebré el 20 de maig un tret de pedrenyal a Cala Prona des del llagut d’un pescador de la Selva de Mar, tal i com recollí el notari de Llançà a petició dels testimonis allà presents:
“…las quals feridas rebé (segons ell mateix digué la primera cura se li feu) a la que entrava en una cala dita y anomenada Calaprona y dins lo lahut del bolitg de Pere Pau Folcra, pescador de dita present vila, anant per a pescar en dita cala…”
Un tret precís que li causà la mort pocs dies després:
“…lo qual estava farit de una bala axida de alguna arma de foch entrant per la part baxa de la articulació del bras dret dit metacarpi, penetrant y axint per lo muscle anomenat bitreus del dit bras, y luego torna a entrar en lo costat dret de la dita persona de dit Pere Joan Pagés y en la cavitat vital entre la tercera y quarta costella de dit costat dret quatra dits acerca de la creació de ditas costelles…”
Morí 11 dies més tard, a l’hospital de pobres de Llançà, en no poder superar les complicacions derivades de la ferida:
“primo la febra anomenada terciana, dobla continua ab sas exacervacions; ítem, un osputo de sanch, lo qual fou fàcil empassar-se en vòmit de sanch sens altres accidents quo solan esdevenir a personas axi nafrades en parts tant principals com son las sobraditas de las quals morí per ser accidens mortals de necessita.”
Els pescadors de La Selva aviat van comprendre que aquell succés podia tenir conseqüència nefastes per a tots ells. Per por a les represàlies van renunciar a participar al sorteig de les “deu cales d’avall” que havien de realitzat conjuntament amb els de Llançà al Monestir de Sant Pere de Roda en presència de l’abat, senyor del mar i la terra on se situaven les cales.
De fet, però, aquell no havia estat l’únic mort a causa de la disputa per les cales de pesca. Al llarg de l’edat moderna se’n registren vàries a la mateixa zona. Aquella era l’expressió extrema d’un fenomen habitual i fins i tot necessari: la defensa del territori de pesca per tots els mitjans. Aquí mateix ja vam relatar un incident que acabà a cops de rem a Cala Cativa amb els mateixos actors.
Algun dia explicarem amb més detall el mecanisme que justifica que, lluny del que deia Emerencià Roig, les platges catalanes fossin espais de conflicte i no recés de pau i harmonia.
Remendant les peces 