Els tenyidors, espais de socialització de la comunitat pesquera

Interior del tenyidor de Sa Perola, reconvertit en oficina de turisme

Sempre he pensat que caldria fer algun estudi sobre els espais socials que representaven els tenyidors comunals. Més enllà de tenyir-hi les xarxes,  els tenyidors eren punts neuràlgics dels barris mariners. En perdre la seva funcionalitat original, molts es van abandonar i han acabat per desaparèixer, fins i tot físicament, però no per això cal desmerèixer tot el coneixement que aquest patrimoni arquitectònic aporta sobre la gent de mar.

“Anar al petardo”: la pesca amb dinamita a la Costa Brava

Explosió d’un petard. Museu de la Pesca. Documare

Els pescadors més vells de la Costa Brava encara recorden com  durant tota la primera meitat de segle XX es va pescar amb explosius. La pesca amb dinamita, o “anar al petard” com es coneixia popularment, va ser un dels mètodes més salvatges emprats per a matar peix que es recorden. Causà rebuig i indignació general, però també van ser molts els que ho practicaren. Es va eradicar del nostre litoral ja fa molts anys, no sense abans causar estralls en els ecosistemes més propers a la costa i alguns drames personals.

La cuina de l’arròs a la barca de pesca

Ranxo de pescadors a bord d’una barca de Palamós

Un dels ingredients habitual a les barques dels pescadors de la Costa Brava ha estat l’arròs. Ingredient barat – junt amb els fideus – les seves propietats s’ajustaven bastant bé a les necessitats de la cuina a bord: una elaboració ràpida, econòmica, senzilla i saciant. Generalment, el ranxo dels pescadors el constituïen dos plats: peix amb patates de primer, i de segon fideus o arròs cuits amb el caldo sobrant de les patates i el peix. A la barca s’aprofitava tot.

Terramaners, els pàries de la pesca

Tiradors de xàvega a la platja de Calonge. Segle XX. Museu de la Pesca

En una petita conferència celebrada a l’Arxiu Nacional de Catalunya, convidat pels amics de la Societat Catalana de Genealogia, es van soprendre que per referir-nos al col·lectiu més depauperat de les platges catalanes esmentessim el terme “terramaner”. Efectivament, és un terme molt poc usat avui en dia però que antigament servia per definir un col·lectiu, tan vague com extens, format pels “pàries” de la pesca, per la gent més pobre i necessitada del litoral català.

Els pescadors, una república de “morts de gana”

Philippe Lodowyck Jacob Sadee (1837 – 1904)

Els pescadors no han gaudit quasi mai d’una acceptable consideració social. Al contrari, durant segles van constituir un col·lectiu marginal i marginal, temut i denostat. La pesca era un ofici humil, sovint complementari a altres ocupacions primàries, a partir del qual només uns pocs podien arribar a enriquir-se, sempre relativament en un societat fortament classista i jerarquitzada,  Si sumem l’aïllament físic de l’espai de treball del pescador, el baix preu d’un producte perible i d’escassa apreaciació com és el peix, una marcada fluctuació dels seus ingressos i, en resum, la precarietat de les bases econòmiques familiars, no és difícil entendre que els pescadors, durant mil·lenis, aspiressin a la mera subsistència tot vivint a un pas de la misèria. Ja ho deia Plaute: els pescadors són una nació de morts de gana, “famelica hominem natio.”