Terramaners, els pàries de la pesca

Tiradors de xàvega a la platja de Calonge. Segle XX. Museu de la Pesca

En una petita conferència celebrada a l’Arxiu Nacional de Catalunya, convidat pels amics de la Societat Catalana de Genealogia, es van soprendre que per referir-nos al col·lectiu més depauperat de les platges catalanes esmentessim el terme “terramaner”. Efectivament, és un terme molt poc usat avui en dia però que antigament servia per definir un col·lectiu, tan vague com extens, format pels “pàries” de la pesca, per la gent més pobre i necessitada del litoral català.

Efectivament, sota patrons i remitgers trobem un col•lectiu depauperat, marginat i “perillós”, sense veu pròpia i sempre descrit per un tercer: els terramaners, tots aquells dedicats a “estirar la xàvega” o a ajudar esporàdicament en alguna operació de pesca des de terra. Feien una feian poc o gens qualificada, associada als baixos fons de les comunitats litorals. Els trobem citats a molts documents, entre ells les Ordinacions de la Pesquera de Calonge, del segle XV i de Cadaqués, del XVII, així com en el Reglamento de Navegación y Pesca de Zalvide de 1773, entre molts altres. Els terramaners constituïen un grup social més depauperat de les platges catalanes, més que els remitgers, format pels més pobres i marginats, treballadors eventuals a jornal o mers captaires que tenien en la xàvega i l’encesa un dels pocs recursos a l’abast: vells, vídues, nens, orfes, malalts, esguerrats, captaries… Quan la conjuntura econòmica era depressiva, molts treballadors del camp o petits artesans no tenien més remei que dedicar-se a la pesca per subsistir i s’incorporaven a la nòmina de terramaners locals que estiven la xàvega. Ells feien bona l’afirmació “a l’art tothom hi té part”.

Però bé, les xàvegues eren també un reclam que atreia colles organitzades de terramaners i altres treballadors oportunistes que migraven de platja en platja, a la recerca d’una oportunitat de treball. Algunes colles viatjaven de l’interior d’Espanya cap al Mediterrani, o a treballar a les almadraves de tir d’Andalusia, que – imaginant-nos el perfil de persones que s’hi movien – Cervantes definí com “finibusterre de la picaresca”. Aquets “tiradors de xarxes”, vivien en unes condicions lamentables, sovint a la mateixa platja, durant llarg períodes de temps i sense més aixopluc que una barraca o a sota un bot. A la Barcelona medieval la població temia aquelles colles, “gent aplegadisses e són e gran nombre, los quals de nit romanen e habiten en les barraques que són en lo ribatge de la mar”, fora del nucli urbà. De nit, diu el document de l’època, “feien grans roberies e talaments de fruites e de esplets de lenya e altres coses, qui són prop de les dites barraques”, un robatoris que si eren enxampats, carregaven sobre el seu “cap de exavega”.