A l’època medieval i moderna, la majoria de pescadors catalans anaven a pescar tonyines amb ormeigs modestos, l’ús dels quals es podia fàcilment compaginar amb altres tècniques de pesca i tasques rurals. Per exemple, s’usaven molt els palangres i els curricans, ginys senzills i accessibles a un pescador mitjà.
Si parlem d’ormeigs de xarxa, la tonaira fou un dels més habituals en aquest afer. Era una xarxa derivant d’un 500 metres de llarg i fabricades amb fil de cànem prim. Es calava a flor d’aigua, perpendicularment a la costa durant la nit, lligada per un extrem al bot de pesca i per l’altre a terra, tot deixant-la lliurement a la deriva. L’espècie objectiu de la pesquera eren les tonyines de 15 a 40 kg, que quedaven emmallades en topar-hi durant el seu viatge migratori. Com que no hi havia un únic estàndard i s’assembla molt a altres xarxes de pesca – dedicades o no a la tonyina -, arreu es troben noms diferents per identificar aquest art. Per exemple, Sáñez l’anomena “media cazonera”; a Mallorca, aquesta xarxa rebia el nom genèric de “almadrava”, Beningo Rodríguez l’anomenava “almadravilla flotante” i a la Provença i el Llenguadoc es coneixia com a “courantille”, pertanyent a la família de les “thonnaires.”[1] Continue reading →
Remendant les peces 