L’escena de l’almadrava a “Calendau”, l’obra de Frederic Mistral.

Port Miou, a Cassis

Al poema “Calendau”, de l’autor en llengua occitana Frederic Mistral, hom té el gust de llegir, traduït al català per Josep Roca i Roca, una escena d’una llevada de tonyines amb almadrava. Per la seva significació per a la història d’aquesta pesquera, hem volgut reproduir-ne alguns fragments.

A l’obra, el protagonista Calendau, pescador d’anxoves de Cassis que vol seduir a una bella jove, decideix instal·lar una almadrava a la cala Port Miou. L’autor descriu sumàriament el sistema seguit per calar l’aparell, segurament a partir del què havia pogut veure i sentir personalment:

“De primer amarrarem á la riba una ample xarxa, prou forta pera sostindre ab fermesa la empenta de las onadas; apres de mes en mes apartant-nos de la vorera, en caragolades voltas, desplegarem la resclosa, fent bo primer ab los filats d’ample malla, apres ab los dels ullets mes tancats, tot desseguit ab los dels ullets més tancats, fins, ahont per milers s’ hi agafan los peixets; y per últim, ab las pedras nomenadas bauda ferem pendre fons á las parets de xarxa en tant que per dalt las aguanta van las boyas de suro.”

Acabada d’instal·lar, ja arriba el primer estol de tonyines, que fa guanyar a Calendau molts diners. Els pescadors, cridats pel capità es vesteixen a l’estil tradicional, estil que recull Mistral en termes poètics:

 “Los pescadors se deixondeixan y desseguit vestint-se á nostra istil, se posan las amples calsas, ab las que la cuixa nua y lluenta fará cara  a l’escalfor del sol, una faixa que ‘ls dona tres ó quatre voltas entorn del cos; se fregan los costats per poder resistir la fadiga del treball, fan la gira á las rojas barretinas catalanas, que tapant-ne tot lo cap, son lo millor pera guardar del sol y de sa mirada encesa; y per últim se tiran damunt l’espatlla la brusa de tela blava, provebida de betas y no pas de botons, perquè si desgracia se’ls agafes un boto quan se tira la xarxa podría emportarse’n 1’ home al fons del mar…”

Pel sistema descrit per Mistral per pescar la tonyina, hom pot pensar que es tracta més aviat d’una tonaira, un conjunt de barques proveïdes de xarxes que encerclen les tonyines en un punt concret de la costa. Salvador Riera ja explica que els pescadors de Cotlliure també pescaven la tonyina així. Poc a poc les embarcacions s’acosten a la bossa formada per les xarxes per tancar les tonyines, i allà comença una aferrissada lluita entre els pescadors armats de punxons i els peixos: “L’un fereix ab la fitora y l’altre clava a l’esquena de las tunyinas, lo faume, alada fletja, penjada al cap davall  d’ una cordeta; lo peix capbussa y ratlla el blau mirall de las clares onas ab un rastre de sanch.”

La pesca ha estat bona, i les barques tornen a terra plenes de tonyines: “Oh Manná del Cel! las pilas de peix passen dels bordatjes á mes alsaria que las taronjas dels barcos de Mallorca; los péus relliscan en las morcas, y l’argentat vos enlluerna, com la bellugadora flama d’una antorxa.” 1200 tonyinas d’una sola calada. Un tresor que genera enormes beneficis a Calendau, que paga “tres jors de festa”.

Malgrat això, tots els diners no impressionen la bella jove que vol seduir Calendau, que l’abandona.