La cuina de l’arròs a la barca de pesca

Ranxo de pescadors a bord d’una barca de Palamós

Un dels ingredients habitual a les barques dels pescadors de la Costa Brava ha estat l’arròs. Ingredient barat – junt amb els fideus – les seves propietats s’ajustaven bastant bé a les necessitats de la cuina a bord: una elaboració ràpida, econòmica, senzilla i saciant. Generalment, el ranxo dels pescadors el constituïen dos plats: peix amb patates de primer, i de segon fideus o arròs cuits amb el caldo sobrant de les patates i el peix. A la barca s’aprofitava tot.

Terramaners, els pàries de la pesca

Tiradors de xàvega a la platja de Calonge. Segle XX. Museu de la Pesca

En una petita conferència celebrada a l’Arxiu Nacional de Catalunya, convidat pels amics de la Societat Catalana de Genealogia, es van soprendre que per referir-nos al col·lectiu més depauperat de les platges catalanes esmentessim el terme “terramaner”. Efectivament, és un terme molt poc usat avui en dia però que antigament servia per definir un col·lectiu, tan vague com extens, format pels “pàries” de la pesca, per la gent més pobre i necessitada del litoral català.

Els pescadors, una república de “morts de gana”

Philippe Lodowyck Jacob Sadee (1837 – 1904)

Els pescadors no han gaudit quasi mai d’una acceptable consideració social. Al contrari, durant segles van constituir un col·lectiu marginal i marginal, temut i denostat. La pesca era un ofici humil, sovint complementari a altres ocupacions primàries, a partir del qual només uns pocs podien arribar a enriquir-se, sempre relativament en un societat fortament classista i jerarquitzada,  Si sumem l’aïllament físic de l’espai de treball del pescador, el baix preu d’un producte perible i d’escassa apreaciació com és el peix, una marcada fluctuació dels seus ingressos i, en resum, la precarietat de les bases econòmiques familiars, no és difícil entendre que els pescadors, durant mil·lenis, aspiressin a la mera subsistència tot vivint a un pas de la misèria. Ja ho deia Plaute: els pescadors són una nació de morts de gana, “famelica hominem natio.”

Baralla a cops de rem, a Cala Cativa

Barraca de Cala Cativa

Algun dia parlarem amb més calma dels motius de l’elevada conflictivitat que es va viure al món de la pesca durant l’edat moderna, especialment a la zona del Cap de Creus. Només apuntarem aquí que durant segles els habitants de les poblacions empordaneses “s’apallissaren copiosament”, en paraules de Josep Pla, per tenir el dret a pescar a les cales i platges de la zona.

El “peix de tall” al mercat medieval de Barcelona

Un dels reptes dels historiadors de la pesca és entendre bé el procés pel qual el peix arribava als consumidors finals després de ser desembarcat, però encara queden moltes qüestions per resoldre per entendre la fase de comercialització en el període medieval i modern. Una d’elles és òbvia: quins peixos menjava la població? Quines espècies es podien trobar al mercat? Eren els mateixos peixos que mengem avui?

Anem a pescar cabres

Cabrer. Documare. Museu de la Pesca.

Molts visitants del Museu de la Pesca s’aturen a observar uns dels ginys més curiosos de l’exposició permanent. Quan els pregunto quina funció creuen que podia tenir el giny de la imatge, molts arronssen les espatlles. Després de mantenir una mica el suspens, els acabem afirmant que servia per pescar cabres, i molts es posen a riure.