Els pescadors captius de Cadaqués i la mala sort de la vídua Llorença

Pescadors a les cales de Cadaqués

Pescadors a les cales de Cadaqués

Al segle XVI i XVII, pescar era un ofici molt arriscat a causa de la pirateria i el corsarisme regnants a la Mediterrània Occidental. Milers de pescadors van ser segrestats i esclavitzats al nord d’Àfrica. El segrest de cristians era un lucratiu negoci per a les flotes barbaresques, que els venien als mercats d’esclaus. Molts morien allà, altres es convertien a l’Islam, i una minoria era redimits i podien tornar a casa. Els frares de la Mercè s’encarregaven de gestionar les redempcions, recollir els diners de la família, pagar els rescats i acompanyar els alliberats de nou casa.

La redempció del captiveri era un enorme esforç econòmic que moltes famílies no es podien permetre: un rescat podia costar més que una casa. Per això, arreu del litoral català s’instauraren associacions destinades únicament a recollir diners per a sufragar els rescats dels socis, conegudes com Bacins de Captius o Tresors de Captius. A Begur, per exemple, s’instituí un Tresor de Captius, una mena d’assegurança contra l’esclavatge amb unes ordenances molt estrictes. Les quotes servien per ajudar les famílies associades a pagar els rescats i recuperar els seus éssers estimats.

No a tot arreu hi havia aquestes institucions. A vegades se pagaven rescats amb diners aportats pels companys pescadors del peix pescat en dies de vigílies i festius. Les “llicències de pesca” atorgades pel Bisbat servien precisament per recaptar aquells diners. En altres casos, eren les confraries de pescadors, o les Universitats, les que, caritativament, feien aportacions per pagar el rescat, si bé moltes vegades no eren suficients.

Un d’aquests casos de rescats impossibles li succeí a la vídua Llorença, potser la dona amb més mala sort de tota la Costa Brava. Bé, qui tingué mala sort fou el seu home, Joan Llorenç, a qui els moros sarraïns segrestaren fins a tres cops al mateix lloc, mentre pescava a Cala Tavallera. El 1587 capturaren a pare i fill, el 1590 el segrestaren juntament amb diversos pescadors més de Cadaqués, i el 1592 el tornaren a segrestar amb un altre patró de la localitat. En total, dita senyora es gastà 1099 lliures i 13 sous en 4 rescats a Alger i a Alexandria. La dona d’en Joan Llorenç degué fer un esforç econòmic formidable, però sense patrimoni suficients s’hagué d’endeutar i demanà un censal, un préstec a 25 anys.

L’any 1614 els pescadors de Cadaqués es compadiren de la situació de misèria extrema que patia la senyora Llorença, vídua, amb un fill de 3 anys i amb un deute impagable a sobre. La pobra senyora només tenia una casa, el valor de la qual no pagava ni una quarta part del deute, i captava pels carrers i les cases. Això va remoure les consciències dels pescadors locals, que decidiren demanar llicència o permís al Bisbe per poder pescar en dies festius i destinar una part dels guanys a eixugar el deute contret per la vídua pels rescats del seu difunt marit. Aquells diners serien dipositats, segons consta en la còpia de la carta enviada al bisbat, a la caixa de l’obra de l’església.

A manca de documentació concreta, no sabem com acabà la història de la vídua Llorença: si pogué tornar el deute, si els diners de la pesca van ser suficients o si morí abans i deixà el seu fill orfe. A la Catalunya Moderna aquelles situacions extremes, si no generals, eren habituals, com també ho era el moviment de solidaritat veïnal que sufragà en molts casos els rescats dels seus companys de feina. Els arxius en són plens de testimonis.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s