El peix de l’obra, un impost sobre la pesca marítima per finançar les parròquies rurals

Església i campanar de Cadaqués

La documentació sobre la recaptació del delme del peix al litoral català és una font important per conèixer la història del sector pesquer medieval i modern. El delme del peix era un impost destinant teòricament al manteniment del clergat i el culte a les parròquies de mar, corresponent a una desena part de la producció pesquera. Amb tot, des dels seus mateixos orígens a l’Alta Edat Mitjana, tota mena de prínceps, comtes, abats i membres de la noblesa local s’anaren apropiant progressivament d’aquests impost, deixant moltes parròquies sense aquesta font de finançament. 

Davant d’aquesta realitat, a moltes viles marineres es va haver de introduir un nou tribut per a mantenir no només els serveis litúrgics, sinó tota la fàbrica parroquial: “el peix de l’obra”, un nou impost sobre la producció pesquera feta en festius i en els molts dies precepte del calendari català. El papa Alexandre III decretà al segle XII que tot pescador pobre i en temps de misèria podia sortir a pescar en diumenges i festius durant la temporada de peix de passa i de migració de la tonyina, amb la condició que cedís una part de la seva captura  als més pobres o a la pròpia obra parroquial. A petició de la parròquia, el bisbat feia una concessió per sortir a pescar en festius i dies de precepte, una dispensa als pescadors sense data de caducitat. Així, s’instaurà una nova forma de finançament de la parroquial litoral estable i duradora en el temps.

El “peix de l’obra” tenia unes característiques particulars. La seva recaptació no era homogènia a tot arreu ni afectava als mateixos productes. Gravava sobretot el peix blau, el de temporada, com les sardines i les anxoves, les tonyines o els bonítols. A moltes universitats els administradors de l’obra parroquial l’arrendaven en subhasta als més donant. Al Cap de Creus, per exemple, de l’arredament de les sardines i anxoves n’obtenien uns 10 rals, dels bisos i verats, 38 rals; i dels bonítols i tonyines, 200 rals.

Els arrendadors solien ser treballadors de les mateixes parròquies, artesans, pescadors, pagesos o negociants. Havien de donar fiança o avançar els diners. L’arrendador estava obligat a anar a buscar el peix allà on desembarqués, perquè els pescadors solien pescar a cales allunyades del nucli de població i sovint no tornaven a port un dia per l’altre.

A Cadaqués el sistema funcionava diferent. Cada companyia reservava una part de la pesquera per destinar-la a les despeses comunes de la parròquia. L’assemblea de patrons local decidia anualment si es feia una part a l’obra o no, és a dir, si aquell any es pagaria. Possiblement, davant d’algún enfrontament amb les autoritats episcopals o parroquials, la comunitat demanà el 1616 l’execució del breu papal que concedia als veïns de Cadaqués llicència de pescar en diumenge, tot aplicant la meitat dels ingressos íntegrament a l’obra parroquial.

Els dos-cents anys que transcorren entre inicis de segle XVII i finals del XVIII van veure transformar aquest impost diverses vegades. No es pagà sempre, ni de igual forma, ni la mateixa proporció. Zalvide en feia una mica d’història al seu reglament:

“La aplicación de parte del pescado a la obra de la Iglesia es immemorial, pues segun el Libro en que antiguamente se llevava la cuenta de su producto, consta era corriente en primero de Abril de mil seiscientos setenta y quatro. Posteriormente que pareze se interrumpió, congregados en quatro de Abril de mil setencientos quarenta y siete distinctos Patrones con el Párroco y Regidores ofrecieron restablezer pero cortado a la publicación de las Ordenanzas, sin duda por ser repugnante a ellas toda imposición desautorizada de Privilegio o Real orden, se juntaron de nuevo algunos Patrones en doze de Abril de mil setecientos sesenta y dos y se renovó la contribución…”

Malgrat que Zalvide el desautoritzava, a les acaballes del 1700 es continuava pagant el peix de l’obra a Cadaqués, però de forma diferent al inicis del XVII:

“…y que en los dias que lleva, com són Assenció, Sinquagesma, Corpus, Sant Joan, San Pere, Nostra Senyora de Agost, Nostra Senyora de Setembre y San Jacinto, corre la reva a la eixida, pagant a la obra, com se acostuma, lo sisè peix.”

Un problema freqüent era que no sempre es trobava arrendatari per un impost d’aquesta naturalesa perquè el marge era petit. Si hom volgués construir una sèrie a través del buidatge de les tabes, toparia amb nombrosos forats corresponents a anys en que l’arrendament no trobà postor i el contracte no es firmà. No sabem encara en quina situació quedarien els comptes de la parròquia, però segurament patirien una merma important dels ingressos. De fet, les quantitats que podien derivar del peix de l’obra no eren poca cosa. A Cadaqués, l’encesa generà ingressos prou importants a la fàbrica parroquial durant tot el segle XVII, fet que va permetre a la població encarar projectes arquitectònics importants, com la reforma important de l’església i del seu espectacular campanar .

Les quantitats dipositades pels pescadors a l’obra constituïen una eventual caixa d’estalvi de la que se’n extreien contínuament préstecs per sufragar urgències comunes.  No era estrany, doncs, que l’obra parroquial no tingués gaires diners, perquè a més dels “préstecs” a la Universitat, en ocasions s’havia de cridar l’atenció dels pescadors escàpols al pagament.  Com tot els impostos sobre el peix, com el delme, generà un rebuig important, i eren grans els esforços necessaris per fer pagar a tothom. No en va, s’uasaben els més diversos mètodes per defraudar aquest i tota la resta d’impostos sobre el peix. Ho veurem més endavant.