En ell, obre, sia i aguanta

Mostra de fitores. Museu de la Pesca.

La pesca de la fitora és un dels oficis més antics de la Costa Brava que requeria una enorme destresa per part del pescador. La fitora és un ormeig tradicional molt senzill, compost per una forca de ferro de tres, cinc o més dents unida a una llarga asta o pal. La pesca es duia a terme ran de costa, a peu pel roquisser o a bord d’un petit bot. Es pescaven peixos grossos que nedaven pels recs, entre les roques, de molt valor, com el llobarro o la oblada.

A la zona de la Costa Brava hom recorda grans pescadors de fitora, una pesquera molt difícil que requeria una enorme perícia, no només del pescador que llançava la fitora, sinó del vogador, de la persona que anava a rems i que manava el bot. Aquest havia de tenir una gran experiència en manar els rems i dominar el voga-sia, els moviments dels rems que permetien portar el bot allà on calgués. Ens han explicat que entre pescador i vogador existia un codi d’ordres precises que servien per col•locar el bot en el lloc adient per a què el pescador llancés la fitora al peix: en ell, obre, sia i aguanta.

Així, de peus a la proa del bot, el pescador anava escodrinyant el fons a la cerca d’una bona peça. En veure-la, el pescador donava l’ordre que calia al vogador. Si cridava “en ell!”, el vogador feia voga-sia – remar amb el braç dret i siar amb l’esquerra – i feia girar la proa del bot a l’esquerra, tancant; si cridava “obre!”, l’ordre s’invertia i la proa s’obria a la dreta. “Sia, sia sia!!!” volia dir que el vogador remés amb força per encalçar la peça, mentre “aguanta!” volia dir que frenés i mantingués la posició.

La pesca de la fitora depenia de fraccions de segon, del moment exacte que la llum il•luminés adequadament la peça, de l’habilitat del vogador seguint-la, de la decisió del pescador per clavar la fitora… Un càlcul ràpid de paràmetres només a l’abast dels més experimentats.

Avui la fitora és una pesquera totalment prohibida.