Pieter Brueghel. El peix gros es menja el petit. (1556)
Existí a Catalunya un segon tipus de renda haliètica associada al mode de producció freudal, anomenat “peix reial de tall” o “peix senyoriu”, que consistia en l’abastament directe de la taula del senyor amb productes d’origen marí. En concret, s’obligava al pescador a donar part o la totalitat – segons el lloc – de determinats peixos que ostentaven un valor simbòlic superior en la societat de l’època. Per la seva exclusivitat, exiquisidesa, refinament o raresa el seu consum quedava restringit al reduït grup social de la noblesa: “La excepció fa la raresa i la raresa engendra el privilegi”.[1]
El peix de tall, a grans trets, comprenia aquelles captures de mida mitjana o gran que no podien ser venudes a la menuda com el peix petit, sinó a porcions, tallades prèviament a la peixateria per una tallador autoritzat. Però la nòmina de peixos de tall que rebien el qualificatiu de “reial” o “senyoriu” i que eren subjectes a dita càrrega es reduïa a unes poques espècies, poc freqüents i especialment valorades, indicades només per les taules més “distingides”. A Calonge, les ordenances de 1426 identificava com a “reials” emperadors, salmons, esturions, dofins, peixos espasa i círvies (art. 84). En altres indrets litorals, com a Sant Feliu de Guíxols, aquest també afectava a la tonyina. A la literatura medieval europea hom troba que aquests animals – especialmet l’esturió – simbolitzaven el refinament extrem, el consum ostentatori, el menjar marevellosó. A França, sovint formaven part dels àpats ofers a embaixadors i dignataris. Per això en faules i contes apareixien representats amb relativa freqüència a les taules dels nobles i cavallers o en els somnis d’aquells que passaven gana, com a símbol d’exuberància.[2]
Com el delme, el “pisces regales” fou un gravàmen generalitzat a l’Europa Occidental. A França rebé el nom de “poissons royaux”; a Anglaterra, “royal fishes”. En origen, el “peix reial” estava restrigit als cetacis i altres animals similars avarats a les platges del domini del rei o del senyor jurisdiccional. Amb el temps, el concepte va anar incloent altres espècies més petites. Les primeres notícies es remunten als segles X i XI a les costes angleses i de Normadia. El 1342 Eduard III d’Anglaterra recuperà i incorporà al patrimoni reial el privilegi d’apropiar-se de tots els avaraments de balenes junt amb el esturions capturats al rius del regne. Paulatinament s’hi sumaren altres animals, com foques o marsopes. La Ordenança de Marina francesa de 1681 especificava, en aquest sentit, que “les dauphins, esturgeons, saumons & truites être poissons royaux, & en cette qualité appartenir au roi, quand ils sont trouvés échoüés sur le bord de la mer, en payant les salaires de ceux qui les auront rencontrés & mis en lieu de sûreté. Les baleines, marsoüins, veaux de mer, thons, souffleurs, & autres poissons à lard [peixos grassos], échoüés & trouvés sur les greves de la mer, doivent, suivant la même ordonnance, être partagés comme épaves, de même que les effets échoüés. Mais lorsque les poissons royaux & à lard ont été pris en plaine mer, ils appartiennent à ceux qui les ont pêchés; sans que les receveurs du roi, ni les seigneurs particuliers, & leurs fermiers, y puissent prétendre aucun droit, sous quelque prétexte que ce soit.”[3] A Itàlia ha estat documentat per Serge Collet una forma molt similar d’imposició, per la qual els pescadors de Calàbria estaven obligats a assotir, almenys des del segle XVI, al senyor d’un determinat número de peixos espasa pel seu consum propi.[4]
El gravàmen va nèixer amb tota seguretat a les costes que banya el Mar del Nord vers els segles IX-X. A Dol (Bretanya Francesa) el 1148 ja es parlava del “magni pisces qui sunt de dominico archiepiscop… et totum lewarec, et magni pisces sicut sunt lesturgeon, salmon, balena, et alii magni pisces sunt de dominico archiepiscopi“. Per Serge Collet, la tradició del “pisces regales” hauria estat exportat des del nord-oest europeu vers el Mediterrani pels conqueridors normands. No obstant, no s’ha localitzat notícia precisa sobre quan i per qué la prerrogativa reials sobre el animals avarats – o parts d’ells – s’estengué a altres animals marins, com esturions o tonyines, ni quan arribà exactament a Catalunya, si bé és possible que fos un fenómen paral·lel. Al segle XII, el dret sobre el peix de tall estava força estés com ho demostren les següents notícies [5]:
– 1144: el bisbe de Girona i l’abat de Sant Feliu es reparteixen el dret del peix de tall entre Calonge fins a Fenals: 2/4 pel bisbe i 1/4 per l’abat junt amb la dècima dels altres peixos.
– 1154: Hug III dóna a Guillem de Sant Mori el dret sobre tots els caps dels dofins pescats a les aigües del comtat d’Empúries.
– 1181, maig, 1: Carta de franquesa atorgada per l’abat Bernat de Sant Feliu de Guíxols als habitants de la vila, on s’especifica que concedia als pescadors aquella peça dels peixos grassos que demava el prepòsit, de manera que mai més no es doni ni es demani, a excepció de la meitat d’aquells grans peixos que, una vegada rebuda, es donin als pescadors tres lliures de blat i tres mesures de vi.
– 1186, maig, 10. Un document lloretenc recull els imposts halièutics sobre el terme: “…et de pisce de tail, ut vulgariter dicitur, habeamus usum sicut modo bene morigeratum est. Et etiam retinemus compram piscium domui Sancte Marie quantum si tibi necesarium” (Zucchitello, 233)
A finals del segle XIV s’entaulà una llarga disputa entre l’abat del monestir de Santa Maria de Roses i el Comte d’Empúries per la propietat dels peixos senyorius en motiu de la negativa de diversos pescadors de Castelló a pagar l’impost. Finalment s’acordà que al comte li pertanyien els capturats al terme de Cadaqués, i al monestir rossinc els pescats a la badia, sempre que no ho fossin per pescadors castellonencs.[6] A Barcelona els pescadors també havien de donar la meitat de tots els dofins i els peixos espasa presos entre el delta del Llobregat i el Besós.[7]
Bona part de l’impost en producte anava destinat a l’alimentació dels monjos del monestir – que els salaven – o del senyor laic. L’import podia gravar tota la peça o només una part, generalment la més exquisida. A Calonge es descrivia amb detall com el pescador havia de pagar el” dret del coster” o peix de tall, “…ço és que lo pescador a pendre un cultell qui tall bé y deu tres dits desus la ganya del cap tallar, y apres dos dits desus lo coll y del aquí roman llevat lo cap e la cua se deu fer dues parts, e de aquellas duas parts lo senyor pren aquell que més ama” (art. 85). A Tarragona sembla que funcionà de forma diferent magrat que, en resum, tingués el mateix valor: “és aquella part de quart de peix, ço és que de algunes especies de peixos com son dolfi, sorganta, espasa, emperador, de cascun levat lo cap e coa sen fan cinch parts: tres per lo rei, un per lo Sr. Arquebisbe e una per lo Paborde.”[8] A Roses, hom prenia la peça sencera, “ço és, de cada bol lo pescador pren tres peys dels peys vells, que son en lo dit bol el pescador dels dits tres peys pren qualsevol, e apres pren l’abat de Roses o son Batlle aquell ques vol del dos qui romanen”.[9]
Malgrat això, el dret del peix reial de tall fou molt menys general i sistemàtic que el delme, i segurament molt inferior en termes de renda sustreta. A la resta de Catalunya les referències són esparses, el que fa pensar que tampoc es pagava a tot arreu. Al contrari que el delme, que pedurà més enllà de l’Edat Moderna, el “peix reial de tall” no superà – excepte en uns pocs indrets, com Calonge- la baixa medievalitat. Destaca l’arcaïsme del tribut en qüestió, que el relacionen amb les formes de dominació simbòlica de l’etapa feudal. En origen consistia en una prerrogativa reial, però com en molts altres casos, aquest fou un dret cedit per la monarquia – o directament manllevat – als poder polítics regionals en temps de la feudalització del territori. Tot porta a pensar que l’excepcionalitat de la captura d’un peix reial convertia el dret en una mera demostració de poder i sobirania – i que en alguns regnes, com a Anglaterra, encara perdura formalment. En paraules de Zuchitello, “eren signes externs del domini dels senyors, i per insignificants que fossin, no hi renunciaren. Era el reconeixement palès que tots els drets de pesca pertanyien al senyor”. Efectivament, cal pensar que el peix reial de tall deuria ser un símbol de poder, una reverència. Per això, a Tarragona s’afirmava que “La cosa es de poch profit, sino per la pertinència.”[10]
[1] Mollat, M. op. cit., p. 42-44
[2] Hocquet, J.C., op. cit., p. 47. Vegeu també Le Cornec, C. “Les envies de poisson dans la littérature médiévale”. Bulletin des jeunes chercheurs médiévistes (Questes), n° 12, p. 11-23
[3] Recollit a Beaussant, A. Code Maritime ou Lois de la Marine Marchande, Administratives, De Commerce, Civiles Et Penales, 1840, p. 166-167.
[4] Collet, S. op. cit., p. ¿?
[5] Extretes de Zucchitello, M. op. cit, 1998, p. 197. Esteve Cruañes, Ll.; Pallí, Ll. Els llocs de la Vall d’Aro, Gissalis i el monestir guixolenc. Sant Feliu: Amics del Museu, 1995, p. 87. ADG. Arxius incorporats. Amer i Roses.
[6] ADG. Arxius incorporats. Amer i Roses.
[7] Ortí, P. op. cit., p. 422-425
[8] Recasens, J.M. op. cit., p. 71
[9] ADG. Arxius incorporats. Amer i Roses.
[10] Recasens, J.M. op. cit., p. 71. Zucchitello, M. op. cit, 1998, p. 197
Remendant les peces 