Interior del tenyidor de Sa Perola, reconvertit en oficina de turisme
Sempre he pensat que caldria fer algun estudi sobre els espais socials que representaven els tenyidors comunals. Més enllà de tenyir-hi les xarxes, els tenyidors eren punts neuràlgics dels barris mariners. En perdre la seva funcionalitat original, molts es van abandonar i han acabat per desaparèixer, fins i tot físicament, però no per això cal desmerèixer tot el coneixement que aquest patrimoni arquitectònic aporta sobre la gent de mar.
A cada vila marinera hi solia haver almenys un tenyidor comunal on els pescadors acudien regularment a tenyir les seves xarxes de pesca. Aquella operació era necessària per mantenir-les amb en bon estat, tot deixant-les submergides en aigua bullint en una mescla d’escorça de pi, alzina o roure triturada. Els tanins de la fusta donaven resistència a les fibres vegetals i el seu tradicional color marronós. Tot plegat, el procés de transportar, tenyir, estendre i assecar durava unes quantes hores, o uns quants dies, com molt bé va explicar Blanca Sala al llibre sobre el tenyidor de Sa Perola, a Calella de Palafrugell.
Els pescadors de Calella, com els de moltes altres poblacions, va erigir el tenyidor a tocar de platja per facilitar la feina feixuga de transportar les pesades xarxes, algunes de centenars de quilos. Una de les funcions de les confraries era, precisament, posar i tenir a punt la infraestructura necessària per tenyir a canvi del pagament d’una petita quantitat o quota anual pel seu ús de cada confrare. Amb els beneficis que se’n extreia es podien sufragar algunes despeses socials i assistencials, com petits préstecs per arreglar els ormeigs, dietes i pensions, metges i medicines, actes devocionals o enterraments dels pescadors més pobres. A Palamós, per exemple, durant els segles XVIII i XIX, la confraria de pescadors de Sant Pere va finançar la seva activitat d’aquest manera.
Com diguem, els tenyidors, junt amb les tavernes, van ser els principals espais de socialització dels pescadors catalans durant segles i segles, esdevenint un dels escenaris centrals de la història de la pesca. Allà passaven bona part de les estones que no estaven a casa o en mar, xerrant, discutint i valorant tota mena de qüestions relacionades amb la pesquera. Per això, amb els temps, un cop l’Església va perdre el control de les confraries devocionals en benefici de la Matrícula de Mar, els tenyidors es van convertir en espais de reunió habitual, en seus permanents de les confraries i gremis de pescadors. Per exemple, a Sant Feliu, els pescadors es reunien a l’alçada de 1765 “…en la botiga pròpia del mensionat gremi comunment anomenada “del Parol” ahont se tintan las retes de pescar, situat en la dita vila, y en lo racó anomenat del Llevant…”
En els tenyidors es va redactar i convenir molta legislació pesquera local, es van arreglar problemes entre comunitats, es van acordar mobilitzacions i accions de protesta, o simplement es va xerrar sobre la manca de pesca, el mal temps o la vida en mar, sempre difícil i sovint desagraïda.
Druant l’Inventari del Patrimoni Marítim i Pesquer de la Costa Brava, finalitzat el 1999, es van documentar 10 tenyidors en millor o pitjor estat de conservació. Potser en quedés algún més, però certament la majoria s’havien perdut ja. Avui s’han recuperat i restaurat diversos tenyidor com a centres d’interpretació del nostre passat mariner, com el tenyidor de Sa Perola (on s’ubica l’oficina de Turisme de Calella de Palafrugell), o Es tint de Lloret de Mar. La resta no han suportat la urbanització de la façana marítima, o es troben en un estat ruïnós, símptoma de l’estat en què es troba bona part del patrimoni marítim immoble del país.
Remendant les peces 