Explosió d’un petard. Museu de la Pesca. Documare
Els pescadors més vells de la Costa Brava encara recorden com durant tota la primera meitat de segle XX es va pescar amb explosius. La pesca amb dinamita, o “anar al petard” com es coneixia popularment, va ser un dels mètodes més salvatges emprats per a matar peix que es recorden. Causà rebuig i indignació general, però també van ser molts els que ho practicaren. Es va eradicar del nostre litoral ja fa molts anys, no sense abans causar estralls en els ecosistemes més propers a la costa i alguns drames personals.
Val a dir que sistemes agressius i perjudicials pel mar per capturar peix s’han usat al llarg de tota la història de la pesca. Entre les moltes pesqueres prohibides per la legislació (arts d’arrossegament, de deriva, pesca amb equips autònoms, etc.) hi ha l’ús de substàncies verinoses, tòxiques i narcotitzants per paralitzar o matar els peixos. A Catalunya, Alcover-Moll recull, per exemple, “matapollar” com a terme per designar l’ús de la planta matapoll (Daphne Gnidium) per atuir els peixos i agafar-los fàcilment, una pràctica documentada i perseguida ja al segle XIV. I sabem que a Marsella existia a mitjan segle XIX un important contraban de substàncies estupefaents usades en la pesca, tan en mar com en rius i aiguamolls. La seva tinença estava molt perseguida, però controlar-ne el comerç era igualment difícil.
La dinamita tenia el mateix efecte que els verins però amb conseqüències pel medi i pels mateixos pescadors molt més perverses. “Anar al petardo” significava pescar amb un cartutx de goma2 al que s’unia una metxa impermeable. També es podia usar un pot amb carbur de calci que en contacte amb l’aigua provocava una explosió similar. O a manca de goma2, s’emprava només el detonador, molt menys potent.
Pescar amb explosius requeria certa perícia. Un pescador, sobre un roca a flor d’aigua o a bord d’un bot, amolava el peix grumejant o encenent un petit far submarí. Solia ser peix de qualitat, de roca, peces grans. Amb sang freda i nervis d’acer, hom esperava que la metxa cremés el temps just perquè, en llençar el petard, explotés a la profunditat necessària. Amb un salabret recollia el peix, mort o moribund, que quedava surant. La resta, esbardellat, es perdia al fons del mar.
A causa de l’impacte de l’ona expansiva el peix quedava molt tocat. Molta gent sabia distingir al mercat el “peix de petard”, perquè la carn era flàccida i descolorida. Per això, l’artificier havia de controlar la potència dels explosius, perquè si era excessiva, el peix quedava desfet i perdia tot el seu valor.
A les teranyines també usaven dinamita per “deixar el peix mort”, com deien els pescadors, i facilitar l’encerclament de la mola. Hom ho havia definit com allò més semblant a un “combat naval” pel número de cartutxos que es tiraven. En el cas de la Costa Brava els fulminants o detonadors es feien explotar per obligar el peix a pujar a la superfície i poder saber la quantitat que hi havia sota la llum. També s’usava la dinamita per foragitar els dofins que es menjaven les xarxes del cèrcol, un sistema cruel que causava grans mortaldats d’aquests mamífers.
La ràpida adopció de la dinamita, l’explosiu inventat per Alfred Nobel el 1867, en la pesca ens parla de fins a quin punt els pescadors eren capaços d’innovar en el seu ofici. Les primeres notícies de les detonacions en mar són de principis de 1870. Poc a poc es va anar estenen la seva pràctica, i a mitjans de 1890 la dinamita era considerada un dels principals problemes del sector pesquer a tot l’estat espanyol. A França també era un problema greu. Aquí i allà es va perseguir bastant, però lluny de desaparèixer, va continuar creixent fins a la dècada de 1930. Els diaris i revistes locals anaven plens de queixes pel efectes de la dinamita sobre el medi i la mala imatge causada en un incipient turisme atret per la placidesa de la Costa Brava. Es feia una crida a denunciar els infractors i a endurir les penes, a prendre consciència del mal que provocaven les detonacions i dels perills que comportava pels propis pescadors.
La feblesa de l’Administració expliquen en bona part la implantació de la dinamita com a mètode usual de pesca. Mancada de recursos humans i tècnics, li era molt difícil perseguir una pesquera furtiva que comptava, a més, amb la complicitat de la població local. I tot això, malgrat l’esforç legislatiu per eradicar els explosius i els verins del catàleg de sistemes de pesca permesos. Des de 1885, en que es recull per primer cop el caràcter il•lícit dels explosius, es van dictar repetides normatives i decrets al respecte: 1907, 1911, 1912 y 1914, 1934 i 1947. Però com deia Josep Pla, no imperava cap llei a les platges, i molts pescadors desaprensius continuaven usant dinamita amb el beneplàcit de la població local.
La seva eradicació era difícil, a més, perquè la practicaven perfils socials diferents. En primer lloc, òbviament, ho feien els propis pescadors, un ofici que a inicis del segle XX es trobava en ple procés de redefinició per culpa de l’auge de l’arrossegament, dels motors d’explosió i de la progressiva proletarització del treball en mar. Eren pescadors artesanals amb dedicació parcial al mar, que conjugaven diversos sistemes de pesca amb activitats agrícoles, artesanals i altres il•lícites, com el contraban. Hom parla d’aquests pescadors-artificiers com dels desheretats del mar, de sectors marginalitzats pel progrés pesquer.
Ràpidament, però, la pesca amb dinamita va esdevenir una activitat social, realitzada per gent poc o gens vinculades a la pesca professional, gairebé com una pesca recreativa, lúdica. A la població de Begur els treballadors de les fàbriques de suro solien pescar-hi en les seves estones d’oci o quan tancaven les fàbriques. Els cartutxos o “petards” es podien comprar a qualsevol estanc per pocs diners, o es robaven de les obres. Diuen que les del port de Sant Pol es van paralitzar perquè els pescadors en van robar tot els explosius. Amb els temps s’organitzaren pesqueres “comunitàries”. Els interessats dipositaven els seus cartutxos en un munt, a manera de “sistema a la part”: dos cartutxos, tres cartutxos… Amb el peix que els tocava de la part menjaven el que volien i la resta ho venien pel poble . Es creu que aquests treballadors podien arribar a guanyar així més diners que amb el jornal de la fàbrica. També amb aquest peix es van celebrar les famoses “festes gastronòmiques” a les barraques comunals i botigues, antigues cases de pescadors reconvertides en espais d’oci on, segons la tradició, es menjava i bevia abundantment i on van sorgir autèntics fites de la gastronomia popular, com els “mar i muntanya”, és a dir, la barreja de peix de petard i preses de caça, tot cuinat a la mateixa olla.
Aquella pesquera il•legal havia de ser reprimida, en principi, pel cos de carabiners que recorrien els camins de ronda per perseguir el contraban. Però hom concorda en dir que els carabiners eren els primers còmplices dels pescadors de petard, i que a canvi del seu silenci, exigien també la seva part de captura. La Capitania de Marina de Palamós fou més inflexible i imposà al llarg del primer terç del segle XX multes importants a alguns infractors enxampats infraganti anant al petard. Malgrat que no era fàcil demostrar-ho, hem sentit a dir que els pescadors pintaven de manera diferent les bandes de babord i estribord dels seus llaüts per confondre els guardapesques vigilants
L’impacte ecològic de la dinamita no podrà ser mai prou ben mesurat, sobretot en ecosistemes molt propers a la línia costanera. A la premsa va ser acusat en repetides ocasions de ser la causant de l’esterilització de molts caladors i de la fugida de les moles de peix blau que, cada cop més, les teranyines havien de buscar més lluny de la costa. Els seus efectes es podrien comparar, per exemple, als causats per la mina abandonada de la guerra que els artificiers de la Guardia Civil van detonar, de forma barroera, el 1989 a prop de les Medes: l’explosió va matar entre 1000 i 2000 kg de peix: sargs, llobarros, orades, pagells… L’afer causà un gran escàndol en la població pel dany causat a la reserva marina.
Pescador afectat per l’explosió d’un petard. Rodríguez Santamaría, 1923
El cost humà d’anar al petard fou igualment impactant. La naturalesa imprevista dels explosius i una manipulació poc escrupolosa exposava als pescadors a ferides, mutilacions o fins i tot la mort. Benigno Rodríguez, el 1923, parlava de ports petits, sobretot de Galícia, en els que tres quartes parts dels seus habitants estaven mutilats en dits, mans, braços o cames. La premsa local, i fins i tot la literatura costumista, està plena de testimonis de pescadors catalans que van perdre extremitats, ulls o orelles per manipular explosius sense miraments. Diuen que els petards només s’embolicaven amb paper de diari i es diuen sota el braç, sense cap mirament per la seguretat. A Begur un pescador va morir en explotar el cartutx que duia a la butxaca de la camisa: una cigarreta penjada al llavi va encendre’n la metxa. O per no parlar d’agosarats com el “El Miner”, un veterà de la pesca amb explosius, mutilat i protagonista del relat de Josep Pla “Un de Begur”: “de jove s’havia dedicat reiteradament a la pesca amb explosius, i un dia, al farelló de Fitor, va voler matar massa llobarros, aguantà una dècima de segon de massa l’explosiu amb la mà i l’artefacte li seccionà el canell com si li haguessin tallat amb una destral”.
La pesca amb explosius va arribar al seu punt àlgid durant la Guerra Civil i la immediata postguerra. La gran quantitat de material bèl•lic abandonat i la fam que es patia arreu va afavorir la pesca, sobretot amb granades i bombes de ma, com ens comentava l’amic Nadal i Fortià al Port de la Selva. Fins i tot els bombardejos dels ports eren vistos, quan no afectaven les cases, com una oportunitat, perquè les barrinades a l’aigua feien aflorar grans quantitats de peix a la superfície. La memòria oral explica que un aviador del bàndol nacional i fill de la vila de Sant Feliu de Guíxols, deixava caure bombes a l’interior del port de manera intencionada perquè els habitants aprofitessin el peix mort. I com anècdota, a Roses, uns militars llançaren una granada a la mar per pescar, amb la mala sort que van fer esclatar l’arsenal que els republicans, en la seva retirada a França, havia tirat al mar per inutilitzar-lo davant de l’avenç de les tropes feixistes. Segons diuen, la detonació va destruir part del moll pesquer, va matar alguns militars i, de passada, algun peix.
A partir de 1940 l’ús dels petards declina ràpidament al litoral de la Costa Brava. Acabada la Guerra Civil amb la victòria dels nacionals, es va imposar un control molt més estricte de la costa, espantant amb això als possibles practicants. A més, el 1947 es va aprovar una llei específica per a la repressió de la pesca amb explosius, tot incloent sancions molt dures pels infractors. I, a més, el pescador va començar a rebre una major formació, la qual posava èmfasi en els perjudicis de la pesca amb explosius, verins i altres substàncies tòxiques. Després de la confiscació a Roses d’una embarcació d’encerclament que pescava il•legalment amb petards de goma2 i a la vista de les dures penes imposades, l’ús dels petards gairebé va desaparèixer. Es va mantenir de manera residual en alguns racons molt concrets prop de Begur, on hem pogut documentar alguna pràctica en anys posteriors. En altres regions espanyoles, en canvi, l’ús de petards va continuar fins moltes dècades més tard, com a Galicia.
Remendant les peces 