Baralla a cops de rem, a Cala Cativa

Cala Cativa

Barraca de Cala Cativa

Algun dia parlarem amb més calma dels motius de l’elevada conflictivitat que es va viure al món de la pesca durant l’edat moderna, especialment a la zona del Cap de Creus. Només apuntarem aquí que durant segles els habitants de les poblacions empordaneses “s’apallissaren copiosament”, en paraules de Josep Pla, per tenir el dret a pescar a les cales i platges de la zona.

La violència entre pescadors era freqüent en disputes pels drets d’us de les platges i cales, la majoria de les quals havien estat “apropiades” per les comunitats a com un vedat privat al que només hi poden accedir els seus veïns. Aquest dret comunal era defensat aferrissadament pels pescadors amb tot tipus de mesures dissuasives i de vigilància. Però les fronteres d’aquestes espais comunals sovint eren assaltades per veïns d’uns i altres pobles per poder pescar en aquelles cales més profitoses, on savien que podien trobar més peix.

Al Cap de Creus es va arribar a una sèrie de pactes, patrocinats per l’abat de Sant Pere de Rodes – propietari legal de l’espai marítim – entre els habitants de La Selva i Llançà per compartir alguns caladors. Les companyies de pesca – formades per les tripulaciones, barques i arreus de pesca – es jugaven a sorteig el torn d’accés a les cales compartides, de manera que rotativament hi podia arribar a pescar tothom. Però, com era habitual, aquests pactes no eren respectats, i començaven les discussions fins arribar, sovint, a les mans.

Reproduïm un testimoni d’un espantat jornaler de Llançà que el dia de Sant Bartomeu de 1682 va viure una baralla entre la companyia amb la què s’havia embarcat per fer algun cèntim i una de la Selva per l’accés a Cala Cativa per pescar a l’encesa.

…que ahir dilluns dia de Sant Bathomeu, que comptavam a vint y quatre del present mes y corrent any, a la que deviam èsser algunas vuyt horas de la nit poch més o mancho, nos trobavam dins un lahut de la present vila de Llansà que era anat a pescar a una cala de la mar que•s diu la Cativa, ab lo qual llahut nos eram embarcats per terramaners per guanyar alguna cosa. Y a la que lo llahut, que era de Llansà, hagué encés foch per veure si podia agafar pex, vingueren sinch llahuts ab gent de dins que eran de la Selva de Mar, y lo de un de aquells ensengué foch també per pescar. Y la gent que ran dins lo llahut de la Selva digueren a lo de Llansà que “voleu fer la primera de la cala Cativa”, y los de Llansà respongueren que sí perqué los tocava per haver jugat y treta a sort la primera reba de la Cativa als vint del present mes que jugaran las calas a la vila de Llansà. Y los de la Selva respongueren “mirau que no la fareu ni pescareu ara ni may que primer no doneu recompensa de la Cala Cervera, y apagau, que si no nosaltres apagarem, y si no voleu apagar ab bones, apagarem nosaltres ab malas”. Y los de Llansà respongueren que no volian apegar. Y encontinent ab gran còlera y fúria un dels llahuts de la Selva ab un rem del mateix llagut pagà un gran cop de rem al master del llahut de Llansà y feu caure la theia que era encesa en dit faster de llahut de Llansà. Y después los de Llansà per por de pitjor se•n tornaren sense pescar a Llansà, y nosaltres en companyia de ells. La gent de la Selva que eran dins dits llahuts feyan grans crits y alarits dient “veniu de terra que ja los tenim al degollador y a la carnisseria” lo que crehem ho volian dir dels de Llansà, fent lo que feren de apagar lo foch y los crits y xiulets y alarits que dita gent de la Selva feyan y cridavan, si bé és veritat que dit testimoni no ne conegueren nungú per ser foraster y pochs practichs en dits temes, sino que un de Llansà que•s diu Joan Giralt que era en companyia de dits testimonis ni coneixia tres o quatre.

(AHG. Notatial. Llançà. 1682, agost, 25)

La baralla sembla que no anà a més. La companyia de Llançà decidí retirar-se, no sense denunciar l’incident a les autoritats a través, entre altres mitjans, d’aquest testimoni.

Però a vegades els pescadors no es rendien, i les baralles sí pujaven de to, amb conseqüències molt més greus. Aviat explicarem per què Pere Joan Pagès, pescador de Llançà, va ser assassinat a sang freda, pocs anys després, a la Cala Prona.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s