El “peix de tall” al mercat medieval de Barcelona

comerç-peix-edat-mitjanaUn dels reptes dels historiadors de la pesca és entendre bé el procés pel qual el peix arribava als consumidors finals després de ser desembarcat, però encara queden moltes qüestions per resoldre per entendre la fase de comercialització en el període medieval i modern. Una d’elles és òbvia: quins peixos menjava la població? Quines espècies es podien trobar al mercat? Eren els mateixos peixos que mengem avui?

Buscant per internet podem trobar diferents relacions de preus del peix, sobretot de l’època medieval. Fent una cerca ràpida hem trobar informació sobre els mercats del peix de Barcelona, Tarragona, Castelló de la Plana, València, Vilareal, Mallorca o Eivissa. Totes elles eren ciutats importants que comptaven amb un mostassaf, el funcionari local encarregat de vetllar pel bon funcionament dels mercats, especialment en l’àmbit de la higiene i la seguretat alimentària.

Les normes municipals eren recollides habitualment en uns documents anomenats ordinacions, que s’actualitzava regularment. Un dels aspectes més rellevants que recullen les ordinacions són els “fors del peix”, els preus que fixaven les autoritats municipals per evitar les especulacions amb els productes frescos en els períodes màxima demanda: Quaresme i demés “dies de peix”. Aquestes relacions ens serveixen per aproximar-nos a les tendències de consum en el passat, al valor de cada espècie i a la seva abundància.

Podem reproduir-ne vàries, però per la importància de la vila i detall del contingut, ens fixem en les ordinacions del mostassaf de Barcelona, editades per Montserrat Bajet Royo en la seva tesi doctoral titulada “Aspectes del comerç a Catalunya en el segle XVI segons els llibres dels mostassas : transcripció del llibre de la mostassafia de Barcelona de 1560”. El buidatge de totes les espècies de peix fresc revela que a Barcelona – com a la resta de grans mercats del peix –, entre els segles XIV i XVI hi havia dos maneres de vendre el peix: a la menuda, per unitats, com la sardina o el seitó; i a talls. Els talladors de peix tenien un ordenament específic que regulava qui podia tallar i com s’havia de tallar el peix, el preu del qual estava, també “aforat”.

Reproduïm el fragment de les Ordinacions titulat “Del For dels Peixos de tall”, la darrera referència de la qual és del gener de 1485.

Que la Raiada si pesa meins de lliura Carnicera no son tenguts de vendra la a tall.

Ara hoiats etc. Ordenaren los Consellers, e, promens que si la Raiada pesava meins de una lliura carniçera que aquell que la vendra no sia forçat de tallar aquella.

Que Sturio. sia venut a, XVIII. la lliura.

Item que la lliura Carnicera dels Sturio sia venuda a XVIII. diners, e, no mes avant.

Que Palomida. Lexa, E, tots peixos semblants sien venut a XV. diners la lliura.

Item que la lliura Carnicera de la Palomida, e, de la Lerxa, e, de tots peixos semblants sia venuda a XV. diners, e, no mes avant.

Que Hamfos. Corbai. Dentol. Congre. e, tot peix semblant sie venut a XII diners la lliura.

Item que la lliura Carnicera del Hamfos, Corbai, Dentol, Congre, e, de tot peix semblant sie venut a XII diners, e, nomes avant.

Que Tunyina, e, Dalfi sien venuts a VIIII diners la lliura.

Item que la lliura Carnicera del Tonyin, e, del Dalfi sie venuda a VIIII diners, e, no mes avant.

Que Llus, Melca. Bonitol. sien venuts a VIII dines la lliura.

Item que la lliura Carnicera del LLus de la Melca, e, del Bonitol. sie venuda a VIII diners, e, no mes avant.

Que Spasa de la Lunada, e, de Cros, e, de tot altre peix semblant. sien venuts a VII diners la lliura.

Item que la lliura Carnicera de la Spasa de la Lunada, e, de Cros, e, de tot altre peix semblant sia venuda a VII. diners, e, nomes avant.

Que Musola, Raiada, Scrita. Scat. Aguayadol, o, Pescril, e, tot altre peix semblant sien venuts a VI. dines la lliura.

Item que la lliura Carnicera de la Musola de la Raiada de la Scrita. del Scat del Aguayadol o Pescril, e, de tot altre peix semblant sie venuda a VI. diners, e, no mes avant.

Que Canell, Lena, Banoses e altre peix semblant sien venuts  a IIII dines la lliura.

Item que la lliura Carnicera dels Canells, Lena, Banoses, e, de tot altre peix semblant sie venuda a IIII. diners la lliura, e, no mes avant.

Aquesta relació de peixos i preus ens porta a fer algunes reflexions. Com en la resta de mercats, l’espècie més apreciada era l’esturió – avui desaparegut dels mars, rius i mercats: una espècie que per alguns senyors feudals era considerada un “peix reial de tall”, és dir, restringit a les famílies nobles. Ens sorprèn també que el congre, una espècie poc apreciada avui, tingués la mateixa consideració que el corball o el déntol; espècies, per altra banda, que havien de ser molt més grans que les actuals per poder-se considerar “de tall”. En tot cas, també observem que el dofí era habitual a les taules dels talladors i dels consumidors, amb la mateixa categoria que la tonyina. I per últim, podem reflexionar sobre la quantitat de esquals i rajades que es consumien a l’època medieval: mussoles, escrites, agullats, aiguadolços i fins i tot peix serra  – el Pescril o Pastil és, segons un document de Tarragona ” mussola amb dents”.

Falten encara estudis més detallats que ens ajudin a conèixer millor la cuina del peix medieval, més enllà de la cuina aristocràtica que recullen receptaris com el de Sent Soví i a la que s’han dedicat la majoria d’investigadors. La cuina popular del peix a l’edat mitjana resta encara per descobrir en bona mesura, i document com el de les ordinacions del peix municipals esdevenen una font documental essencial per fer aquest estudi.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s